3.-1956

1956
La gran esperança blanca

Un fet definitiu marca aquest any i tota la història del pop: Elvis Presley, que amb 21 anys ja ha firmat amb la seva companyia discogràfica –la RCA-, i grava el seu primer disc milionari, Heartbreak Hotel. 

Heartbreak Hotel

Elvis Presley

Al mateix temps que el rock’n’roll comença a fer guanyar milions a les cases discogràfiques, apareixen polítics que s’estranyen que aquesta “música de jungla” no estigués perseguida per la llei. A les esglésies de totes les confessions, pastors i sacerdots s’indignaven pels moviments obscens i descaradament sexuals de cantants i ballarins. Va córrer el rumor  que aquesta música formava part d’un complot dirigit per la National Association for the Advancement of Colored People (Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color). Fins i tot Nat King Cole, baladista gens vinculat al rock’n’roll va ser sospitós de participar en aquest pla.

A Alabama es va orquestrar un campanya en contra de la música negra i el rock. Els empresaris discogràfics, els de les grans companyies nacionals, tots ells blancs, van considerar que el rock’n’roll coincidia amb la lluita dels negres pels drets civils.

El resultat va ser contundent: s'havia d'acabar amb el rock’n’roll. Acabar però no matant-lo, sinó deformant-lo. A partir d’ara, fins i tot es canviarà el nom; es dirà rock and roll. Tot seguit es llançaren grans campanyes de promoció d’aquesta música que enlluernava als joves i no escandalitzava els grans. 

L'ASCAP (American Society of Composers, Authors and Publishers (Societat Americana de Compositors, Autors i Editors) agrupava els interessos de les grans companyies nacionals, mentre que la BMI (Broadcast Music Incorporated) representava molts compositors i editors que fins aleshores havien estat ignorats, com les petites marques discogràfiques, on hi figuraven les editores independents.

L'ASCAP es va enfrontar amb la BMI amb totes les de guanyar. El resultat fou la pressió de l'ASCAP sobre editors i mitjans de comunicació per marginar els discos “obscens” o “tant nocius com la droga”. El resultat va ser que s’estabilitzà el progrés dels èxits de la música negra.

Les emissores de ràdio col·laboraren en aquesta repressió, limitant les audicions de discos de rock’n’roll i criticant els discos anomenats “de jungla”.  La televisió encara va ser més dura: només acceptava cançons ensucrades i quan va deixar actuar Elvis Presley en el show d’Ed Sullivan, la càmera l’enquadrava tota l'estona de cintura cap amunt per evitar que es veiessin els moviments de malucs considerats “perversos”. 

Elvis Presley al Show d’Ed Sullivan /1957)

Lentament van ser acceptats els músics nets, polits i ben vestits. També els cantants i grups negres pulcres i de mentalitat “oncletomista” podien entrar en joc. Els textos van deixar de reflectir la virulència inicial per parlar d’un món ideal per als joves. Fins i tot, musicalment es va reprimir la força del 2n i 4t temps del compàs, mentre que les cançons es quedaven amb un únic solo després de la segona estrofa.  

La RCA havia aplicat la nova fórmula del rock and roll i seguiria adaptant èxits del rock’n’roll, especialment de Little Richard (Rit ip up, Long Tall Sally, Ready Teddy, Tutti Frutti), de qui Elvis era un fervent admirador.

Rit ip up Little Richard	Rit ip up Elvis Presley
Long Tall Sally Little Richard	Long Tall Sally Elvis Presley
Ready Teddy Little Richard	Ready Teddy Elvis Presley

Per voler respondre l’ofensiva de la RCA, Capitol Records va organitzar un concurs per trobar un rival digne d’Elvis. El guanyador va ser Gene Vincent   el primer disc del qual, Be-Bop-A-Lula va ser número 1. Després, qualificat com “esquerp i patibulari”  ja no li va tornar a somriure la fortuna i va anar coneixent petits fracassos.

Be-Bop-A-Lula

Gene Vincent   

El guitarrista de Gene Vincent, Cliff Gallup, aportaria una peculiar tècnica interpretativa que posteriorment seria font d’inspiració de molts guitarristes del anys 60, entre ell George Harrison.

Cliff's Gallup

Quan el productor Sam Phillips perd a Elvis Presley per a la Sun Records no s’inquieta massa perquè ja té a punt un successor: Carl Perkins, amb una imatge de noi rebel, aconseguiria fer de la seva primera cançó, Blue suede shoes, un hit i un disc d’or. 

Blue suede shoes

Carl Perkins

Blue suede shoes s’ha convertit en una de les cançons més versionades de la història del rock and roll. Amb adaptacions a estils ben diversos, alguna d’aquestes versions, com la d’Elvis, va arribar a tenir més èxit que la del mateix Perkins. Aquí teniu una mostra d’aquesta diversitat, d’estils i també d’èpoques. 

Elvis Presley	Albert king
Pee Wee King and His Band	Boyd Bennett and His Rockets
Johnny Cash	Eddie Cochran
Jim Lowe	Jerry Mercer
Buddy Holly	Cliff Richard
John Lennon	Paul McCartney i Eric Clapton
Jimi Hendrix	Motorhead

Perkins havia sigut guitarrista de Johnny Cash , un altre dels artistes de Sam Phillips. Cash va començar a tenir èxit amb la Sun Records a partir de 1958, amb Iwalk the line, ballad of teenage Queen i Guess things happen that way.

Iwalk the line Johnny Cash	Guess things happen that way Johnny Cash
ballad of teenage Queen Johnny Cash

Després, Johnny fitxaria per Columbia i iniciaria una llarga etapa de cantant de balades líriques i s’erigí com a líder en la defensa dels presos i de les minories ètniques. 

També Capitol Records de Los Angeles intentaria tenir la rèplica a Little Richard, líder de Speciality Records, la companyia rival de la ciutat. Es deia Esquerita, un pianista i cantant molt histriònic, d’actuacions frenètiques, a l’estil Little Richard, que no va tenir massa sort en solitari però que col·laborà en moltes gravacions d’altres músics.

Hey Miss Lucy Esquerita

Rockin' The Joint Esquerita

Les llistes d’èxits del 56, a part de l’aclaparadora presència de Presley, ens tornen The Platters, ara amb The great pretender i My Prayer; Pat Boone amb I Almost Lost My Mind i Singing the Blues; moltes cançons de Little Richard, entre elles Jenny Jenny, Keep a-knockin i Good Golly Miss Molly. 

The great pretender The Platters	My Prayer The Platters
Almost Lost My Mind Pat Boone	Singing the Blues Pat Boone
Jenny Jenny Little Richard	Keep a-knockin Little Richard

Aquest també és l’any de l’exitós debut de Harry Belafonte, que va treure el calipso en plena efervescència del rock and roll. Belafonte amb Jamaica Forewell van posar la nota exòtica anticipant-se amb molts anys l’interès per la música antillana. 

Jamaica Forewell

Harry Belafonte

Harry Belafonte, músic, artista i activista social de d’ascendència jamaicana encara que va néixer a Nova York. És conegut com “El rei del calipso” per popularitzar aquest ritme afroantillà. Segurament la cançó més coneguda que va cantar Belafonte, més que  Jamaica Forewell, és  Day-O (Banana Boat Song)  Banana Boat Song Harry Belafonte Day-O (The Banana Boat Song)" és una cançó folklòrica tradicional de Jamaica. És la cançó calipso més coneguda, té els seus orígens en les cançons de treball dels treballadors del moll, en el torn de nit carregant bananes. La cançó explica que arriba la llum de l’alba, s’ha acabat el torn de treball i els treballadors esperen la paga per tornar a casa. La primera gravació és de 1954 a càrrec de Edric Connor and the Caribbeans, i la cançó es va titular Day Dah Light. . Day Dah Light Edric Connor and the Caribbeans L’any 1957, The Tarriers va gravar una versió ben diferent, incorporant els cors d’una altra cançó popular jamaicana.. Day Dah Light The Tarriers

Mentrestant, a Gran Bretanya, Tommy Steele llança les seves primeres cançons: Rock with the caveman, Rock around the town, Rebel rock, i també canta cançons d'altres, com Singing the Blues i Come on let’s go.  

Rock with the caveman Tommy Steele	Rock around the town Tommy Steele
Come on let’s go Tommy Steele