ELS PRIMERS ANYS DE ROCK: 5.-1958

1958

Música de col·legials, l’alternativa

El canvi d’any no va afectar el moviment highschool, que seguia inalterable, mentre que el rock and roll semblava iniciar un període de retrocés.

% de rock and roll en les llistes top-ten
15%	34%	61%	50%	42%
1955	1956	1957	1958	1959

La balada romàntica impulsada per Paul Anka i defensada per joves com Ricky Nelson, Fabian i, més tard, Neil Sedaka, es menjaven el terreny del rock and roll.

El paper de les firmes independents, les petites i dèbils editorials, havia sigut capital fins aquell moment. Eren molt més àgils, adaptant-se molt més bé i més ràpidament als canvis de cada moment. Però això començava a canviar: les grans companyies imposaven la seva llei, i les petites firmes havien d’acceptar-ho, convertint així la música negra en marginal, o desaparèixer, cosa que va passar en nombroses ocasions.

L’influent revista musical Cash Box havia assumit el canvi de rock’n’roll a rock and roll:

“Sembla que ara l’impacte inicial del rock’n’rol hagi desaparegut i que els nois s’han inclinat cap a aires més melòdics, un so menys aspre i que, definitivament, responen a la història que va amb la cançó.”

Cash Box

Tot i que l’any 58 comptarà amb èxits dels artistes consagrats (Platters amb Twilight time; Elvis amb Don’t; els Everly amb All have to do is dream, que ja hem escoltat a l’anterior capítol, igual que Yakets Yak dels Coasters), els que cridaran l’atenció seran Ricky Nelson i Cliff Richard.

Ricky Nelson havia sigut, des dels 9 anys, actor en la sèrie de televisió Les aventures d’Ozzie i Harriet, que protagonitzaven els seus pares.

The Adventures Of Ozzie & Harriet

Ricky, en un episodi d’aquest show televisiu es va posar a cantar un cover de Fats domino, I’m Walkin. L’èxit va ser fulminant.

I'm Walkin

Ricky Nelso

Ricky Nelson personificava un nou model de cantant, bones maneres i un atractiu personal notabilíssim. Va tenir la sort de rodejar-se d’excel·lents músics i de gaudir de bons temes. El seu guitarrista James Burton, va aportar moltes idees originals en les gravacions dels seus èxits.

Ricky Nelson i James Burton

La cançó que va tenir més impacte seria el llegendari Hello, Mary Lou, avui un clàssic, però seria amb Poor little fool amb la que arribaria al número 1 del hit-parade.

Hell, Mary Lou (1961)

Ricky Nelson

Poor little fool

Ricky Nelson

Frankie Avalon i Fabian van seguir els seus passos i els de Paul Anka. Sortirien del ja comentat show de Dick Clark, a Filadèlfia, bressol del highschool. Les seves cares de bons nens captivaven les adolescents i el cine ho aprofità per convertir-los en ídols en nombroses pel·lícules.

Venus Frankie Avalon	Why Frankie Avalon
Tiger Fabian	Hound dog man Fabian

També Bobby Darin, que portava un parell d’anys amb els Rinky Dinks, provà sort a l’ombra de la poderosa Atlantic, aconseguint col·locar Splish, splash en el núm.3. Seguirien després els seu èxit més important amb Queen of de hop i, l’any següent, el seu multimilionari Mack, the knif (Mackie, el navalla). També va fer una mica de cine però, desgraciadament, va morir el 1973 quan tenia 37 anys.

Early In The Morning (1958)

The Rinks Dinks

Splish, splash Bobby Darin	Queen of de hop Bobby Darin
Mack, the knif Bobby Darin

Dos cantants de country, atrets per el rock tindrien el seu moment de glòria, Conway Twitty (que posteriorment es faria anomenar Harold Jenkins) i Don Gibson. D’aquest últim és la cançó I can’t stop loving you, que uns anys més tard popularitzaria Ray Charles.

I Need Your Lovin' Kiss

Harold Jenkins

I can’t stop loving you

Don Gibson

A Anglaterra proliferava l’skiffle i a la zona de Londres ja hi havia més de 600 clubs dedicats a aquest gènere. Un jove bateria, Ringo Starr, s’iniciava en aquest corrent, mentre un altre guitarrista, George Harrison, reconeixia que “Lonnie Donegan i l’skiffle semblaven fets a la seva mida”.

El show televisiu de Jack Good, Oh boy!, aniria servint de trampolí per a joves com Vince Taylor, Tony Sheridan, John Barry Seven, The Vernon Girls i Vince Eager.

Oh boy! (Show de televisió)	Brand new Cadillac Vince Taylor and his Playboys
Skinny Minnie Tony Sheridan	Zip Zip (1957) John Barry Seven
Be My Baby The Vernon Girls	Gum Drop Vince Eager

Però, qui va causar més impacte va ser Harry Webb, un noi nascut a Índia que debutà sota el nom de Cliff Richard. L’acompanyava un grup del que s’havia fet amic: The Shadows. Cap d’ells tenia més de 18 anys.

Under The Stars Of Love (1958)

The Shadows

Cliff Richard, que llavors estava passant una “època Elvis”, va haver de claudicar per aconseguir la fama. Els promotors de la televisió el van obligar a tallar-se els cabells, vestir-se amb decòrum i abandonar certes formes. Aquestes concessions deixen clar com una generació carregada d’energia i aires rebels es sotmetia a les normes i prejudicis de la societat benpensant.

Així, el cantant va passar de la frescor de les primeres cançons (Schoolboy Crush, un cover de Bobby Helms, i Move it) a un cert acaramel·lament que s’accentuà al llarg dels anys 60.

Move it

Cliff Richard

Schoolboy Crush

Bobby Helms

Schoolboy Crush

Cliff Richard

Aquí no es va poder veure el Cliff Richard més agressiu, ja que els primers èxits van arribar als anys 60 amb Living Doll, Travelling light, i Please don’t tease, tres números 1 a Anglaterra.

Living Doll

Cliff Richard

Travelling light

Cliff Richard

Please don’t tease

Cliff Richard

Però l’any s’acabaria, tant a Anglaterra com als Estats Units amb el jove Eddie Cochran, un rocker de curta vida (va morir d’un accident automobilístic l’any 1960) que deixaria una profunda empremta amb Summertime blues.

Summertime blues

Eddie Cochran

ANNEX

He llegit en algun lloc que la repetició d’aquests acords es coneix amb el nom de

“Progressió dels 50”.

DO – LA – FA - SOL

En principi aquest nom no em sembla correcte, una repetició d’acords no és una “progressió”, però bé, per no embolicar la troca, faré servir aquesta mateixa terminologia.

És sorprenent la quantitat de cançons que segueixen aquesta seqüència d’acords. Algunes el segueixen fidelment al llarg de tota la cançó, altres només en alguna secció, però també pot ser que algunes altres canviin una de les notes de la sèrie. Per exemple, en lloc Do-La-Fa-Sol, era freqüent fer Do-La-Re-Sol (que de fet és la fòrmula típica del Doo-Wop), però aquests canvis no altera el sentit de l’harmonia de la cançó.

Aquí teniu un recull de cançons, l’acompanyament de les quals segueix aquesta roda d’acords. Moltes són d’aquests anys que estem tractant ara, algunes ja les hem escoltat aquí, però hi ha exemples de totes les èpoques.

SAM COOKE