diumenge, 30 de juny del 2019

5.-1958

1958
Música de col·legials, l’alternativa 


El canvi d’any no va afectar el moviment highschool, que seguia inalterable, mentre que el rock and roll semblava iniciar un període de retrocés. 

% de rock and roll en les llistes top-ten
15%
34%
61%
50%
42%
1955
1956
1957
1958
1959


La balada romàntica impulsada per Paul Anka i defensada per joves com Ricky Nelson, Fabian i, més tard, Neil Sedaka, es menjaven el terreny del rock and roll.
El paper de les firmes independents, les petites i dèbils editorials, havia sigut capital fins aquell moment. Eren molt més àgils, adaptant-se molt més bé i més ràpidament als canvis de cada moment. Però això començava a canviar: les grans companyies imposaven la seva llei, i les petites firmes havien d’acceptar-ho, convertint així la música negra en marginal, o desaparèixer, cosa que va passar en nombroses ocasions.

L’influent revista musical Cash Box  havia assumit el canvi de rock’n’roll a rock and roll:
“Sembla que ara l’impacte inicial del rock’n’rol hagi desaparegut i que els nois s’han inclinat cap a aires més melòdics, un so menys aspre i que, definitivament, responen a la història que va amb la cançó.”

Cash Box  


Tot i que l’any 58 comptarà amb èxits dels artistes consagrats (Platters amb Twilight time; Elvis amb Don’t; els Everly amb All have to do is dream, que ja hem escoltat a l’anterior capítol, igual que Yakets Yak dels Coasters), els que cridaran l’atenció seran Ricky Nelson i Cliff Richard.  

Ricky Nelson havia sigut, des dels 9 anys, actor en la sèrie de televisió Les aventures d’Ozzie i Harriet, que protagonitzaven els seus pares.


The Adventures Of Ozzie & Harriet


Ricky, en un episodi d’aquest show televisiu es va posar a cantar un cover de Fats domino, I’m Walkin. L’èxit va ser fulminant.




I'm Walkin

Ricky Nelso



Ricky Nelson personificava un nou model de cantant, bones maneres i un atractiu personal notabilíssim. Va tenir la sort de rodejar-se d’excel·lents músics i de gaudir de bons temes.  El seu guitarrista James Burton, va aportar moltes idees originals en les gravacions dels seus èxits.

  

 

Ricky Nelson i James Burton





La cançó que va tenir més impacte seria el llegendari Hello, Mary Lou, avui un clàssic, però seria amb Poor little fool amb la que arribaria al número 1 del hit-parade.




Hell, Mary Lou (1961)
Ricky Nelson


Poor little fool
Ricky Nelson


Frankie Avalon i Fabian van seguir els seus passos i els de Paul Anka. Sortirien del ja comentat show de Dick Clark, a Filadèlfia, bressol del highschool. Les seves cares de bons nens captivaven les adolescents i el cine ho aprofità per convertir-los en ídols en nombroses pel·lícules. 




Venus
Frankie Avalon


Why
Frankie Avalon




Tiger
Fabian



Hound dog man
Fabian



També Bobby Darin, que portava un parell d’anys amb els Rinky Dinks, provà sort a l’ombra de la poderosa Atlantic, aconseguint col·locar Splish, splash en el núm.3. Seguirien després els seu èxit més important amb Queen of de hop i, l’any següent, el seu multimilionari Mack, the knif  (Mackie, el navalla). També va fer una mica de cine però, desgraciadament, va morir  el 1973 quan tenia 37 anys. 


Early In The Morning (1958)
The Rinks Dinks

   

Splish, splash
Bobby Darin


Queen of de hop
Bobby Darin

Mack, the knif  
Bobby Darin



Dos cantants de country, atrets per el rock tindrien el seu moment de glòria, Conway Twitty (que posteriorment es faria anomenar Harold Jenkins) i Don Gibson. D’aquest últim és la cançó I can’t stop loving you, que uns anys més tard popularitzaria Ray Charles.


I Need Your Lovin' Kiss
Harold Jenkins



I can’t stop loving you
Don Gibson

A Anglaterra proliferava l’skiffle i a la zona de Londres ja hi havia més de 600 clubs dedicats a aquest gènere. Un jove bateria, Ringo Starr, s’iniciava en aquest corrent, mentre un altre guitarrista, George Harrison, reconeixia que “Lonnie Donegan i l’skiffle  semblaven fets a la seva mida”.

El show televisiu de Jack Good, Oh boy!, aniria servint de trampolí per a joves com Vince Taylor, Tony Sheridan, John Barry Seven, The Vernon Girls i Vince Eager.



Oh boy!
(Show de televisió)

Brand new Cadillac
Vince Taylor and his Playboys  

Skinny Minnie
Tony Sheridan


Zip Zip (1957)
John Barry Seven


Be My Baby
The Vernon Girls


Gum Drop
Vince Eager





Però, qui va causar més impacte va ser Harry Webb, un noi nascut a Índia que debutà sota el nom de Cliff Richard. L’acompanyava un grup del que s’havia fet amic: The Shadows. Cap d’ells tenia més de 18 anys. 

Under The Stars Of Love (1958)
The Shadows 

Cliff Richard, que llavors estava passant una “època Elvis”, va haver de claudicar per aconseguir la fama. Els promotors de la televisió el van obligar a tallar-se els cabells, vestir-se amb decòrum i abandonar certes formes. Aquestes concessions deixen clar com una generació carregada d’energia i aires rebels es sotmetia a les normes i prejudicis de la societat benpensant. 

Així, el cantant va passar de la frescor de les primeres cançons (Schoolboy Crush, un cover de Bobby Helms, i Move it) a un cert acaramel·lament que s’accentuà al llarg dels anys 60.

Move it
Cliff Richard


Schoolboy Crush
Bobby Helms

Schoolboy Crush
Cliff Richard


Aquí no es va poder veure el Cliff Richard més agressiu, ja que els primers èxits van arribar als anys 60 amb Living Doll, Travelling light, i Please don’t tease, tres números 1 a Anglaterra.

                                Living Doll
                              Cliff Richard

                                                                      Travelling light
                                                                           Cliff Richard

Please don’t tease
Cliff Richard


Però l’any s’acabaria, tant a Anglaterra com als Estats Units amb el jove Eddie Cochran, un rocker de curta vida (va morir d’un accident automobilístic l’any 1960) que deixaria una profunda empremta amb Summertime blues.

Summertime blues
Eddie Cochran




ANNEX

He llegit en algun lloc que la repetició d’aquests acords es coneix amb el nom de 

Progressió dels 50”.

DO – LA – FA - SOL
                   

En principi aquest nom no em sembla correcte, una repetició d’acords no és una “progressió”, però bé, per no embolicar la troca, faré servir aquesta mateixa terminologia.

És sorprenent la quantitat de cançons que segueixen aquesta seqüència d’acords. Algunes el segueixen fidelment al llarg de tota la cançó, altres només en alguna secció, però també pot ser que algunes altres canviin una de les notes de la sèrie. Per exemple, en lloc Do-La-Fa-Sol,  era freqüent fer Do-La-Re-Sol (que de fet és la fòrmula típica del Doo-Wop), però aquests canvis no altera el sentit de l’harmonia de la cançó.




Aquí teniu un recull de cançons, l’acompanyament de les quals segueix aquesta roda d’acords. Moltes són d’aquests anys que estem tractant ara, algunes ja les hem escoltat aquí, però hi ha exemples de totes les èpoques.
  
 SAM COOKE


 

 

  
 BEN E. KING


 THE FIVE SATINS


DION & THE BELMONTS




DION


NEIL SEDAKA


BILLY FURY


DARLENE


TINA ROBIN


JERRY BUTLER


THE CRYSTALS


CONIE FRANCIS


ALLEY CATS


THE FLAMINGOS


THE POLICE


THE MARCELS


THE EVERLY BROTHERS


DODIE STEVENS



JAMES BROWN


THE PONI-TAILS


BRUCE CHANNEL


GENE CHANDLER


CONNIE STEVENS


RICKY NELSON

GRAM PARSON & EMMYLOU HARRIS


THE CREW-CUTS


FRANÇOISE HARDY



JOHNNY BURNETTE



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

17.-1964(I)