9.-1962 (I)

1962

MOTOWN / SPECTOR

S’ha dit que el 1962 és l’últim dels “anys estàtics”. La fama dels Beatles estan a punt d’esclatar a toto el món, però mentrestant, s’escampa un cert desànim: s’eclipsen noms com Paul Anka, The Everly Brothers, Ricky Nelson i Fats Domino i la gent de tot el món va boja amb frivolitats com el twist.

Twist (1962)

Go kart twist. Alta Pressione (1962) Gianni Morandi

Les llistes dels hits mostren la continuïtat de la supremacia de Presley, amb tres núm.1 a Estats Units i quatre a Anglaterra i el manteniment de Neil Sedaka i Ray Charles.

Can't Help Falling In Love Elvis Presley	Good Luck Charm Elvis Presley
She's Not You Elvis Presley	Return To Sender Elvis Presley

En el cas de Ray Charles s’observa un canvi en la seva producció. Amb la balada I can’t atop loving you (de Don Gibson, que ja hem sentit al capítol 1958), estarà cinc setmanes a dalt de tot de les llistes, però és un tema que trenca amb la seva cultura negra. 

I can’t atop loving you

Ray Charles

Ray Charles és un músic que ve del blues-gospel. Als primers anys de la seva llarga carrera, mentre va estar a Atlantic, mostra el seu autèntic arrelament a la cultura i tradició  musical negra. Confession Blues (1949) Baby Let Me Hold Your Hand (1951) Kiss me Baby (1952) Mess Around (1953) Sinner's Prayer (1954) I Got A Woman (1955) A partir de 1960, quan firma per la ABC Records la seva música fa un canvi cap a un estil més comercial, més baladístic, responent al moviment general que experimenta el rock and roll aquests mateixos anys. És quan canta Unchain My Heart, You Don't Know Me i Hit the Road, Jack (que ja hem escoltat)  o la mencionada més amunt I can’t stop loving you.     Unchain My Heart  You Don't Know Me

Al contrari que Ray Charles és el cas de Sam Cooke, que va començar cantant cançons per satisfer els blancs (aquest any 62 fins i tot va cantar TheTtwist!) per passar a cançons destinades als negres, carregades d’influències africanes. 

The Twist (1962)

Sam Cooke

Sam Cooke va aprendre música a l’església, com la majoria de cantants negres. Amb els seus germans va començar a cantar en el quartet The Singin Children i més tard va formar part del grup de gospel Highway QCs. El 1950 va entrar al grup The Soul Stirrers, amb els que va aconseguir una gran fama entre les audiències del gospel.   I Have A Friend Above All Others Sam Cooke & The Soul Stirrers El seu primer èxit en el món de la cançó popular, en la cançó no religiosa, fou Lovable, el 1957. Entre el fidels de les esglésies estava molt mal vist que els cantant de gospel es passessin a la cançó profana. Per això, Sam Cooke va gravar aquesta cançó sota el pseudònim de Dale Cook. Lovable Dale Cook Després d’això ja vindria el primer dels molts grans èxits que va aconseguir  en la seva curta carrera, You Send me. La seva fama era tan gran que aviat va fundar la seva pròpia empresa, la SAR Records. Sam Cooke va ser un home compromès amb la lluita pels drets civils dels negres. Va ser amic de Muhammad Ali, es va apropar a Malcolm X i va tenir una forta relació amb Martin Luther King. Amb Muhammad Ali va gravar aquesta divertida cançó: Muhammad Ali & Sam Cooke  En Chain Gang expressa el patiment dels presos que treballen encadenats. La cançó A Change Is Gonna Come (Sé que vindrà un canvi...), pel seu missatge, es pot considerar l’equivalent negre al Blowin' in the Wind de Bob Dylan. Sabem que Cooke va quedar impressionat amb la cançó de Dylan. You Send me A Change Is Gonna Come Cupid Chain Gang hat A Wonderful World Twistin' The Night Away Cooke va morir el desembre de 1964 quan tenia 33 anys. Va morir d’un tret de pistola en un motel de Los Angeles i en unes circumstàncies poc clares. Es parla d’alcohol,  de violació, de robatori, però també es parla d’una conspiració. No hi va haver massa interès en fer una investigació a fons del que va passar. La veritat és que Sam Cooke s’havia convertit en un líder i activista polític perillós per a segons qui. Potser això no va ser la causa, però la seva mort tranquil·litzà alguns sectors de la societat americana.

La Motown s’aferma i Berry Gordy presenta tres noves estrelles: The Contours, Eddy Holland i Marvin Gaye. 

  

The Contours van durar molt poc, deixant un tema clàssic en el so Detroit, Do you Love me?; The Holland gravaria Jamie i passaria després a formar part de l’equip Holland-Dozier-Holland, que firmarien tots els èxits de The Supremes, The Four Tops i els grans artistes de la casa.

Do you Love me? The Contours

Jamie Eddy Holland

Holland-Dozier-Holland  Holland-Dozier-Holland va ser un equip de compositors format per Lamont Dozier i els germans Brian i Edward Holland. Aquest trio és responsable, en gran part, dels èxits de la Motown Records.    El conegut so Detroit, queda ben definit en aquestes cançons de The Supremes, un dels grups més representatius de la firma Motown, i és el segell de la marca Holland-Dozier-Holland. When the lovelight starts shining through his eyes (1963) The Supremes (Holland-Dozier-Holland) Where did our love go.. (1964) The Supremes (Holland-Dozier-Holland) Baby Love (1964) The Supremes (Holland-Dozier-Holland) Back in my arms again (1965) The Supremes (Holland-Dozier-Holland)

Marvin Gaye es convertiria en la primera veu masculina de la casa, aconseguint 10 hits en els tres primers anys de carrera.  

El pare de Marvin Gaye era un predicador, ministre de la Casa de Déu, una comunitat cristiana que exigia el compliment d'uns codis de conducta estrictes i no celebrava cap festivitat. Marvin va començar a cantar en el cor de l'església, un lloc en el qual anys més tard diria «vaig aprendre l'alegria de la música»; Des dels 15 anys que va començar a formar part de diferents grups musicals fins que entrà a The Moonglows,  en aquells temps, un dels millors grups de doo-wop, amb els que el 1959 gravà Mama Loocie . Mama Loocie (1959) The Moonglows «Doo-wop» és una onomatopeia, que en català s'acostuma a traduir com a “du-du-a”, que serveix per designar un gènere musical americà, variant del rhythm and blues. Nascut del matrimoni dels ritmes sincopats africans i dels himnes religiosos dels blancs puritans al començament dels anys 1950, el doo-wop és un estil vocal fortament influenciat pel gospel i pels barbershops quartets (quartets de perruqueria).  Barbershop és un repertori de cançons polifòniques, normalment a quatre veus a cappella, que van ser molt populars als Estats Units durant els anys 1940. El seu nom prové del fet que eren precisament les barberies els llocs on grups d'homes es reunien per cantar aquestes cançons. Normalment tenen una textura musical molt homofònica. Aquest repertori va configurar, a la vegada, un estil propi de música vocal a cappella, aproximadament des de la dècada de 1940. Viquipèdia Barbershop El Doo-wop és interpretat per grups de cantants negres, generalment al nombre de quatre o cinc: un solista, tenor lleuger canta la melodia, un altre tenor i un baríton segueixen els acords amb "ooh i dels "aah" interromputs de breus cesures de tipus "wop-wop" i un baríton-baix afegeix "doop-doop". Les melodies són balades construïdes habitualment sobre els quatre acords de la cadència (I - VI m - II m - V7). Poden ser acompanyats per una base rítmica (piano, guitarra, contrabaix, bateria), fins i tot un saxòfon. Viquipèdia Doo-Wop Best doo-wop and oldies El 1961 Marvin Gaye es casà amb Anna Berry, germana de Berry Gordy, fundador de la Tamla Motown. Els primers treballs en la nova companyia van ser acompanyar a la bateria, fer veus de cor i tocar el piano en gravacions d’altres artistes. A l'agost de 1961, va debutar com a solista amb The Soulful Moods Of Marvin Gaye sense massa èxit The Soulful Moods of Marvin Gay Marvin Gaye

Desviant-se del camí de les balades convencionals va compondre That Stubborn Kinda' Fellow (1963), del que es va publicar el senzill que dóna títol a l'àlbum, Hitch Hike i Pride and Joy, els seus primers èxits en Motown. That Stubborn Kind Of Fellow (1963) Hitch Hike Pride and Joy Després seguiria l'àlbum How Sweet It Is (To Be Loved By You) (1964) i els senzills I'll Be Doggone i Ain't That Peculiar (1965)  How Sweet It Is (To Be Loved By You)  (1964) I'll Be Doggone Ain't That Peculiar

A finals d’any, un grup blanc es dedica a recuperar les seves velles cançons del 1957. Es diuen The Four Seasons. El seu solista Frankie Valli, anys més tard, va canta la cançó Graese en la pel·lícula de l’any 1978. S’ha de dir que la cançó és de   Barry Gibb, fundador de Bee Gees,

Grease Frankie Valli

The Four Seasons tenien una particularitat: sent blancs cantaven com si fossin negres. Van causar un gran impacte i col·locaren dues cançons en el número 1: Sherry, una bonica balada, i Big girl’s don’t cry. 

Sherry Frankie Valli and the Four Seasons

Big Girls Don't Cry Frankie Valli and the Four Seasons

Aquest any The Tornados, seguint els passos de The Shadows, traurien un tema instrumental, dominat pel so futurista dels teclats electrònics, que es convertiria en clàssic. Era un homenatge al satèl·lit de telecomunicacions Telstar que va ser posat en òrbita terrestre el juliol d'aquell mateix any.  

Telstar

The Tornados

Potser els personatges debutants en el 62 amb més pes –encara que inicialment amb poc ressò popular- serien Carole King, Bob Dylan i Judy Collins. 

Carole King ja feia temps que estava ficada en el món discogràfic i havia firmat, junt amb el seu marit Gerry Goffin, el tema de The Shirelles Will you Love me tomorrow?, que seria núm.1.

Will you Love me tomorrow?

The Shirelles

Carole King i Gerry Goffin componien especialment per The Drifters, Tonu Orlando i Boby Vee, i en el 62 van firmar Locomotion de Little Eve i Chains de The Cookies, que cantaran també The Beatles en el seu primer disc.

Up On The Roof The Drifters	Halfway to Paradise Tonu Orlando
Take Good Care Of My Baby Boby Vee	Locomotion Little Ev
Chains The Cookies	Don't say nothin' bad about my baby The Cookies

Animada pels èxits Carole King es posa a cantar. El seu primer disc inclou Oh, Neil!, dedicat a Neil Sedaka per haver-li dedicat Oh, Carol! I la cançó It might as well rain until september, que, curiosament no va passar del número 22 a Amèrica  però aconseguí el 3 en el hit parade anglès. 

Oh, Neil! Carole King

It might as well rain until september Carole King