17.-1964(I)

1964

The Beatles

Tot va passar molt de pressa…

Aquest any 1964, els Beatles fan el gran salt als Estats Units. Però abans passaran per França, primer a Versalles i després a l’Olympia de París, on van compartir cartell amb l’estrella francesa Sylvie Vartan i amb el grup americà  Trini López.  

Trini Lopez, Sylvie Vartan i els Beatles a Versailles (gener de 1964)

Trini Lopez, Sylvie Vartan i els Beatles a l'Olympia, París (gener 1964)

El camí del triomf americà va començar quan una hostessa anglesa, promesa d’un locutor de ràdio americà, va  portar el disc dels Beatles amb I want to hold your hand que va entusiasmar al disc-jockey.  

I want to hold your hand

The Beatles

A partir d’aquí es va escampar com una taca d’oli, i Capitol Records es posà a fabricar còpies del disc. Va ser una explosió de vendes i tota Amèrica es preparava per la visita dels britànics. El show televisiu d’Ed Sullivan va rebre 50000 peticions d’invitacions pel programa dels Beatles en un plató amb només 700 butaques.  

Brian Epstein, tement que l'arribada dels Beatles a EE.UU. fos un fracàs, va fer anunciar per ràdio “una samarreta gratis per a cada jove que vagi a l’aeroport a rebre els Beatles”. Es van reunir tants milers de joves que la cridòria superava el brogit dels reactors.  

The Beatles a l’aeroport John F. Kennedy (07/02/1964) 

El dia 9 de febrer actuaven al Show d’Ed Sullivan, que començava amb la lectura d’un telegrama de felicitació d’Elvis Presley.  

The Beatles al Sullivan Show

Van fer dos concerts multitudinaris, un al Coliseum de Washington i un altre al Carnegie Hall de Nova York abans de tornar a actuar al Sullivan Show. L’audiència aquesta vegada va superar el 70 milions de telespectadors. 

The Beatles at Washington Colesium  (11 febrer de 1964)

El balanç del viatge americà és impressionant: durant 14 setmanes seguides, tres temes dels Beatles (I want to hold your hand, She loves you, Can’t buy me Love) ocupen el número 1 de les llistes d’èxits. Dues cançons més arribarien al núm.1 aquell mateix any: A Hard Day's Night i Love me do.

Altra vegada a Anglaterra, a Epstein li van començar a arribar propostes per fer una pel·lícula amb els Beatles de protagonistes, però les que s’havien fet fins aleshores d’altres cantants i grups li havien semblat estúpides i sense interès. Així que només ho acceptà quan el mateix Richard Lester va proposar una espècie de comèdia-reportatge esbojarrada que reflectia el temperament espontani dels quatre nois i l’arrauxat entorn del grup de Liverpool.  

El film es va rodar en sis setmanes, amb molt poc pressupost, dedicat especialment al servei de seguretat, ja que moltes escenes es filmaren als carrers de Londres. La pel·lícula s’havia de dir Beatlemania, però finalment va quedar com Quina nit la d’aquell dia, frase habitual de Ringo.

A Hard Day's Night Official Remastered Trailer

A l’estrena de la pel·lícula hi va assistir la princesa Margarida, una fan declarada dels quatre músics. Després vindria una gira per Europa i una altra per Orient, amb parades a Austràlia i Tokio. I altra vegada als EE.UU. per actuar a 23 ciutats.

Dels quatre singles i els dos long-play del 1964, el més interessant seria l’aparició del tema Can’t buy me Love, de Paul McCartney, que més tard gravarien Count Basie i Ella Fitzgerald entre altres artistes del món del jazz. 

Can’t buy me Love The Beatles

Can’t buy me Love Ella Fitzgerald

Bob Dylan

Els temps estan canviant

Mentre els Beatles ens expliquen boges històries i sentimentals confessions d’amor a través de felices i ingènues cançons, Bob Dylan va abocant asprors i inconformisme en les seves. Hi ha un gran contrast entre els dos plantejaments, per un costat els Beatles entusiasmen les classes mitjanes, les que decideixen el futur polític amb la majoria dels seus vots, i per l’altra, Dylan, que entusiasma els universitaris, els intel·lectuals i el que pateixen directament la repressió.   

Però, aquest contrast no significa oposició. En realitat Dylan es confessa un amic dels Beatles, “sobretot de John –diu Bob-  l’adoro com a compositor, com a escriptor i com a Beatle. És una de les poques persones que m’agraden, no es pren la vida seriosament i em sembla molt bé”.

Les seves relacions van ser tenses però amicals. “Sempre que hem estat junts –deia Lennon-, hi havia molts nervis per tots costats. Hem passat unes quantes estones junts però jo estava sempre massa paranoic o massa agressiu o viceversa i no parlàvem gaire.(...) No cal entendre el que diu Bob Dylan, el que és important és com ho diu.”

Bob Dylan & John Lennon (1966)

Aquest any Dylan grava dos discos, The time they are a changin (vegeu 1963-V), i Another side of Bob Dylan.

L’àlbum The time they are a changin incloïa dures crítiques al sistema, a la corrupció judicial, als assassinats impunes de negres a les mines del nord i a les barbaritats comeses en nom del messianisme a Amèrica. Això li fa guanyar ràpidament els favors de l’esquerra americana: escriu poemes que són publicats en revistes intel·lectuals, envia adhesions a congressos pro drets civils i canta sense parar les seves cançons més crítiques.

Another side of Bob Dylan no canvia gaire de l’anterior. Musicalment segueix fidel als seus plantejaments  de guitarra-harmònica, una “puresa musical” que després abandonarà. En canvi, hi ha matisos notables en les seves cançons: després de la decepció pels partits i la classe política, el text ha canviat d’intencionalitat. A partir d’ara ja no pensa en canviar el món de cop i volta. Ara explica, denuncia i posa el dit a la llaga de misèries i injustícies. Busca la universalitat dels grans temes que explica en singulars històries. Algú el comença a titllar de traïdor. Són els temps que viatja amb Joan Baez, en les primeres gires. Joan l’alçarà cap a l’èxit, cosa que Dylan mai agrairà. 

Another side of Bob Dylan Bob Dylan

Aquestes són gravacions descartades de la sessió de "Another Side Of Bob Dylan, àlbum gravat en una sola sessió de tres hores el 9 de juny de 1964.

01. Denise

02. It Ain't Me, Babe

03. Spanish Harlem Incident

04. Spanish Harlem Incident

05. Ballad In Plain D  

06. I Don't Believe You

07. I Don't Believe You

08. Chimes Of Freedom

09. Chimes Of Freedom

10. Mr. Tambourine Man

11. Black Crow Blues

12. Black Crow Blues

13. I Shall Be Free No. 10

14. I Shall Be Free No. 10 

15. I Shall Be Free No. 10

16. I Shall Be Free No. 10 

Aquest mateix any Dylan viatja a Londres per actuar al Royal Albert Hall, en el context d’una gira europea.

Eternal Circle

Bob Dylan en el Royal Albert Hall (17 maig 1964)

A Londres explora tots els clubs on actuen els nous grups de moda, aprèn com s’està revolucionant la tècnica  electrònica de l’amplificació, escolta Beatles, Stones, els recentment formats Who, els Animals d’Eric Burdon i els debutants Manfred Mann.

A partir d’aquesta experiència, Dylan començarà a replantejar-se la seva música. L’apropament al rock i a la música electrificada comença a germinar a la seva ment i serà una procés imparable que Dylan anirà madurant dia a dia. Els viatges a Londres i l'adopció de la guitarra elèctrica a partir de 1965, faran possible la fusió del rock i el folk.