17.-1964(I)

1964

The Beatles

Tot va passar molt de pressa…

Aquest any 1964, els Beatles fan el gran salt als Estats Units. Però abans passaran per França, primer a Versalles i després a l’Olympia de París, on van compartir cartell amb l’estrella francesa Sylvie Vartan i amb el grup americà  Trini López.  

Trini Lopez, Sylvie Vartan i els Beatles a Versailles (gener de 1964)

Trini Lopez, Sylvie Vartan i els Beatles a l'Olympia, París (gener 1964)

El camí del triomf americà va començar quan una hostessa anglesa, promesa d’un locutor de ràdio americà, va  portar el disc dels Beatles amb I want to hold your hand que va entusiasmar al disc-jockey.  

I want to hold your hand

The Beatles

A partir d’aquí es va escampar com una taca d’oli, i Capitol Records es posà a fabricar còpies del disc. Va ser una explosió de vendes i tota Amèrica es preparava per la visita dels britànics. El show televisiu d’Ed Sullivan va rebre 50000 peticions d’invitacions pel programa dels Beatles en un plató amb només 700 butaques.  

Brian Epstein, tement que l'arribada dels Beatles a EE.UU. fos un fracàs, va fer anunciar per ràdio “una samarreta gratis per a cada jove que vagi a l’aeroport a rebre els Beatles”. Es van reunir tants milers de joves que la cridòria superava el brogit dels reactors.  

The Beatles a l’aeroport John F. Kennedy (07/02/1964) 

El dia 9 de febrer actuaven al Show d’Ed Sullivan, que començava amb la lectura d’un telegrama de felicitació d’Elvis Presley.  

The Beatles al Sullivan Show

Van fer dos concerts multitudinaris, un al Coliseum de Washington i un altre al Carnegie Hall de Nova York abans de tornar a actuar al Sullivan Show. L’audiència aquesta vegada va superar el 70 milions de telespectadors. 

The Beatles at Washington Colesium  (11 febrer de 1964)

El balanç del viatge americà és impressionant: durant 14 setmanes seguides, tres temes dels Beatles (I want to hold your hand, She loves you, Can’t buy me Love) ocupen el número 1 de les llistes d’èxits. Dues cançons més arribarien al núm.1 aquell mateix any: A Hard Day's Night i Love me do.

Altra vegada a Anglaterra, a Epstein li van començar a arribar propostes per fer una pel·lícula amb els Beatles de protagonistes, però les que s’havien fet fins aleshores d’altres cantants i grups li havien semblat estúpides i sense interès. Així que només ho acceptà quan el mateix Richard Lester va proposar una espècie de comèdia-reportatge esbojarrada que reflectia el temperament espontani dels quatre nois i l’arrauxat entorn del grup de Liverpool.  

El film es va rodar en sis setmanes, amb molt poc pressupost, dedicat especialment al servei de seguretat, ja que moltes escenes es filmaren als carrers de Londres. La pel·lícula s’havia de dir Beatlemania, però finalment va quedar com Quina nit la d’aquell dia, frase habitual de Ringo.

A Hard Day's Night Official Remastered Trailer

A l’estrena de la pel·lícula hi va assistir la princesa Margarida, una fan declarada dels quatre músics. Després vindria una gira per Europa i una altra per Orient, amb parades a Austràlia i Tokio. I altra vegada als EE.UU. per actuar a 23 ciutats.

Dels quatre singles i els dos long-play del 1964, el més interessant seria l’aparició del tema Can’t buy me Love, de Paul McCartney, que més tard gravarien Count Basie i Ella Fitzgerald entre altres artistes del món del jazz. 

Can’t buy me Love The Beatles

Can’t buy me Love Ella Fitzgerald

Bob Dylan

Els temps estan canviant

Mentre els Beatles ens expliquen boges històries i sentimentals confessions d’amor a través de felices i ingènues cançons, Bob Dylan va abocant asprors i inconformisme en les seves. Hi ha un gran contrast entre els dos plantejaments, per un costat els Beatles entusiasmen les classes mitjanes, les que decideixen el futur polític amb la majoria dels seus vots, i per l’altra, Dylan, que entusiasma els universitaris, els intel·lectuals i el que pateixen directament la repressió.   

Però, aquest contrast no significa oposició. En realitat Dylan es confessa un amic dels Beatles, “sobretot de John –diu Bob-  l’adoro com a compositor, com a escriptor i com a Beatle. És una de les poques persones que m’agraden, no es pren la vida seriosament i em sembla molt bé”.

Les seves relacions van ser tenses però amicals. “Sempre que hem estat junts –deia Lennon-, hi havia molts nervis per tots costats. Hem passat unes quantes estones junts però jo estava sempre massa paranoic o massa agressiu o viceversa i no parlàvem gaire.(...) No cal entendre el que diu Bob Dylan, el que és important és com ho diu.”

Bob Dylan & John Lennon (1966)

Aquest any Dylan grava dos discos, The time they are a changin (vegeu 1963-V), i Another side of Bob Dylan.

L’àlbum The time they are a changin incloïa dures crítiques al sistema, a la corrupció judicial, als assassinats impunes de negres a les mines del nord i a les barbaritats comeses en nom del messianisme a Amèrica. Això li fa guanyar ràpidament els favors de l’esquerra americana: escriu poemes que són publicats en revistes intel·lectuals, envia adhesions a congressos pro drets civils i canta sense parar les seves cançons més crítiques.

Another side of Bob Dylan no canvia gaire de l’anterior. Musicalment segueix fidel als seus plantejaments  de guitarra-harmònica, una “puresa musical” que després abandonarà. En canvi, hi ha matisos notables en les seves cançons: després de la decepció pels partits i la classe política, el text ha canviat d’intencionalitat. A partir d’ara ja no pensa en canviar el món de cop i volta. Ara explica, denuncia i posa el dit a la llaga de misèries i injustícies. Busca la universalitat dels grans temes que explica en singulars històries. Algú el comença a titllar de traïdor. Són els temps que viatja amb Joan Baez, en les primeres gires. Joan l’alçarà cap a l’èxit, cosa que Dylan mai agrairà. 

Another side of Bob Dylan Bob Dylan

Aquestes són gravacions descartades de la sessió de "Another Side Of Bob Dylan, àlbum gravat en una sola sessió de tres hores el 9 de juny de 1964.

01. Denise

02. It Ain't Me, Babe

03. Spanish Harlem Incident

04. Spanish Harlem Incident

05. Ballad In Plain D  

06. I Don't Believe You

07. I Don't Believe You

08. Chimes Of Freedom

09. Chimes Of Freedom

10. Mr. Tambourine Man

11. Black Crow Blues

12. Black Crow Blues

13. I Shall Be Free No. 10

14. I Shall Be Free No. 10 

15. I Shall Be Free No. 10

16. I Shall Be Free No. 10 

Aquest mateix any Dylan viatja a Londres per actuar al Royal Albert Hall, en el context d’una gira europea.

Eternal Circle

Bob Dylan en el Royal Albert Hall (17 maig 1964)

A Londres explora tots els clubs on actuen els nous grups de moda, aprèn com s’està revolucionant la tècnica  electrònica de l’amplificació, escolta Beatles, Stones, els recentment formats Who, els Animals d’Eric Burdon i els debutants Manfred Mann.

A partir d’aquesta experiència, Dylan començarà a replantejar-se la seva música. L’apropament al rock i a la música electrificada comença a germinar a la seva ment i serà una procés imparable que Dylan anirà madurant dia a dia. Els viatges a Londres i l'adopció de la guitarra elèctrica a partir de 1965, faran possible la fusió del rock i el folk.

16.-1963(V)

Bob Dylan

El dit a la llaga

“Quantes vegades han de volar les bales de canó abans de prohibir-les per sempre?” Aquestes paraules i els versos que completen Blowin’in the wind causarien impacte el 1963. La cantaven el trio Peter, Paul & Mary, uns dels impulsors del renascut folk. Però la lletra i la música eren de Robert Zimmerman, més conegut per Bob Dylan. La “era Dylan” es posava en marxa al mateix temps i en paral·lel a la “’era Beatles” 

Dylan va néixer a Minnesota  el 1941 en una família jueva. Als 12 anys es compra la primera guitarra i s’apassiona amb el rock’n’roll i el rhythm & blues. Al 1959 entra a la universitat de Minnesota on descobreix que els estudiants estan organitzats en un moviment de protesta que connecta amb un corrent de recuperació de la música folk. 

Estat de Minnesota

Els seus amics li fan escoltar discos de les grans figures del folk: Pete Seeger, Cisco Houston, Jack Elliot i, especialment, Woody Guthrie. 

If I Had a Hammer Pete Seeger	Saint James Infirmary Cisco Houston
Salty Dog Jack Elliot	This Land Is Your Land Woody Guthrie

Dylan llegeix la biografia de Guthrie i queda tant impressionat que decideix conèixer-lo en persona. En aquell moment Woody Guthrie està ingressat en un hospital i Bob Dylan el visita regularment. Neix així una forta amistat entre ells, de tal manera que li dedica la primera cançó oficial: Song to Woody. 

Song to Woody

Bob Dylan

Guthrie el va presentar a la família Gleason, que cada diumenge rebien a casa seva les grans figures del folk.  

Gleason Home Tape 1. San Francisco Bay 2. Jesus Met The Woman At The Well 3. Gypsy Davey 4. Pastures Of Plenty 5. Trail Of The Buffalo 6.Jesse James 7. Riding In My Car 8.Southern Cannonball 9.Bring Me Back My Blue Eyed Boy 10.Remember Me

Aquesta cinta, coneguda com Gleason Home Tape, va ser gravada a casa de Bob i Sid Gleason al febrer de 1961. Llavors Dylan era un jove de 19 anys que acabava d’arribar a Nova Jersey per visitar un convalescent Woody Guthrie a l’hospital.

El 1962, Dave van Ronck, cantant de folk, acull a casa seva a Dylan, a qui ajuda musicalment i materialment. La resposta de Dylan va ser unes quantes ingratituds envers ells, començant per gravar la cançó The House of the rising sun que justament Van Ronk estava preparant pel seu proper disc.

The House of the rising sun

Dave van Ronck

Les primeres actuacions públiques del cantant van ser al The Commors, al Glaslight Hous i al cafè Wha?, acompanyant en algunes ocasions a Big Joe William, Harry Belafonte o a Fred Neil. En una ocasió, fins i tot va actuar de teloner del gran mestre John Lee Hooker.

He Was A Friend Of Mine (Gaslight Cafe, 1961) Bob Dylan

Aquí podem escoltar un Bob Dylan de 20 anys en una increïble interpretació enregistrada el setembre de 1961 al cafè Gaslight a Greenwich Village a Nova York. Els enregistraments, d'una gran qualitat, existeixen gràcies a Dave Van Ronk i la seva esposa.

  Riding In My Car(Gaslight Cafe, 1961) 
Bob Dylan

A finals de la dècada dels 50, Greenwich Village, al centre de Manhattan, tenia probablement la quantitat més gran de bars, clubs i cafès d’Amèrica del Nord. Allà es reunien artistes, intel·lectuals, músics de jazz, de blues i de folk. La majoria de locals celebraven una nit setmanal en la que músics i compositors emergents tenien l’oportunitat de mostrar els seus treballs a l’escenari. 

This Land Is Your Land

(Live From The Cafe Wha? 1962)

Jay & The Americans

Fred Neil,  va ser un músic habitual en l’escena de Greenwich Village de principis dels 60. Fred mai va arribar a ser molt popular fora del Village, simplement perquè no encaixava en el món comercial, però va influenciar a molt músics joves. El 1966 escriuria la seva cançó més famosa, Everybody's Talkin', però seria la versió de Harry Nilsson, el 1969, la que es  convertiria en un èxit mundial. 

Everybody's Talkin' Fred Neil

Everybody's Talkin' Harry Nilsson

Richard Fariña, un dels amics de Dylan que freqüentaven aquests cercles i que posteriorment es casaria amb Mimi, la germana de Joan Baez, li va presentar John Hammond, un dels dirigents de l’editora discogràfica CBS (Columbia).

The Swallow Song

Richard & Mimi Fariña

Hammond li ofereix el primer contracte a Dylan, i en dues sessions enllesteix el seu primer disc: Bob Dylan.

You're No Good (1962)

Bob Dylan

A finals del 62 i principis del 63, Bob Dylan va realitzar més d’una dotzena de gravacions en sessions patrocinades per la revista de folk . A l’octubre del 63, tres d’aquestes cançons van aparèixer en un disc recopilatori de Broadside / Folkways LP Broadside Ballads, vol. 1 sota el pseudònim de Blind Boy Grunt.

John Brown Blind Boy Grunt

Only a Hobo Blind Boy Grunt

Talking Devil

Blind Boy Grunt

L’àlbum també incloïa una composició de Dylan Let Me Die in My Footsteps, en la que Huppy Traum cantava i Dylan tocava la guitarra i feia una veu d’acompanyament.

Let Me Die In My Footsteps

Happy Traum

Segurament Dylan va fer servir el pseudònim Blind Boy Grunt per evitar problemas contractuals, ja que acabava de firmar amb Columbia Records, però no va ser l’única vegada que l'utilitzà. A principis del 63 Dylan col·laborà amb l’harmònica i veu d’acompanyament a un àlbum gravat per companys seus de folk, Richard Fariña i Eric von Schmidt; quan el disc va sortir el 1967, la seva intervenció s’atribuïa a Blind Boy Grunt

Eric Von Schmidt, Dick Farina, Blind Boy Grunt

Broadside Sis Cunningham / Gordin Friesen But If I Ask Them Sis Cunningham Broadside és una petita publicació en edició ciclostilada fundada l’any 1962 per Sis Cunningham i el seu marit Gordin Friesen. Dedicada a la música popular, va promoure publicacions de partitures i gravacions de cançons de cantants especialment de música folk. Tal com s’explica en el primer número, la revista es centre en els temes d’actualitat. “Les cançons d'actualitat han estat una part important de la música d'Estats Units des dels primers dies colonials. Avui en dia, moltes persones a tot el país estan escrivint cançons d'actualitat, i l'única manera de saber si una cançó és bona és donar-li una àmplia difusió i deixar que els cantants i els oients decideixin per si mateixos. L'objectiu de Broadside no és tant seleccionar i decidir,  com fer circular tantes cançons com sigui possible i treure-les el més ràpid possible. El nostre programa requereix una publicació dues vegades al mes, això dependrà principalment dels compositors contribuents. És possible que Broadside mai publiqui una cançó que pugui dir-se "cançó popular". Però recordem que moltes de les nostres millors cançons populars van ser cançons d'actualitat en el seu inici. Pocs negarien la bellesa i el valor durador d'algunes de les cançons de Woody Guthrie. Vella o nova, "una bona cançó només pot fer el bé". My Dog's Bigger Than Your Dog (1962) Tom Paxton This Old World Is Changing Hands Phil Ochs City of New Orleans Arlo Guthrie .(fill de Woody) Universal Soldier Buffy Sainte-Marie Society's Child Janis Ian Mississippi Goddam Nina Simone Pinkville Helicopter Thom Parrott Take me fFor a Walk Donnie Dobson Paths of Victory The Broadside Singers Kill for Peace The Fugs

Aquest mateix any Bob Dylan  compondria Blowin’in the wind.  Tot i l'extraordinari èxit de la cançó, la versió de Peter, Paul & Mary va ser molt més popular que la del mateix Dylan (vegeu1962-II). 

Des del seu concert en el Chapter Hall del 1961, davant de 53 espectadors, fins la seva actuació en el Town Hall el 1963, Dylan ha pujat com l’escuma. A Town Hall ha enlluernat literalment l’auditori.  

Bob Dylan en el Arnegie Chapter Hall in New York City (04/11/1961)

Bob Dylan en el Town Hall in New York City  (12/04/1963)

El seu aire desendreçat, la seva veu feridora i l’aspecte de jove indefens, de lluitador solitari i de rodamón s’ha imposat a les actituds més formals de Phil Ochs, Tom Paxton o la jova Joan Baez, que havia iniciat ja una carrera fulgurant a l’altre centre del folksong, a Nova Anglaterra.  

Mai va estar vinculat a cap sindicat, ni compromès directament amb cap moviment polític, però en aquells temps, sense deixar mai d’utilitzar un llenguatge netament poètic, Dylan va compondre les cançons de més força política. 

Al Greenwich Vilage adquirí una popularitat notòria. Els poetes el tenien per un ídol, i Dylan va començar a trobar-se còmode amb l’èxit. Trobava un cert plaer en representar el personatge de pantalons estripats, de vida difícil, de dormir cada dia en un lloc diferent, al carrer si és necessari; és el plaer d’acostar-se a la dura vida que portà Woody Guthrie i tots els rodamóns del folk que el precediren.  

Una nit que cantava amb Jack Elliot, conegué una noia de 17 anys, Suze Rotolo, amb qui ràpidament establí una relació sentimental. Ella l’introduí en el món apassionat dels universitaris i l’actitud de contestació davant la vida política i social dominant, i li explicà amb fervor com sentia el pes de les injustícies.

Esperonat per l'inquieta Suze, Dylan comença a escriure les primeres cançons protesta: Oxford town, Master of war i especialment Blowin’in the wind.

Oxford town Bob Dylan Blowin’in the wind Bob Dylan

Master of war Bob Dylan

Van sorgir problemes entre ells dos i Suze marxà a Europa una temporada. És quan Dylan li dedica algunes cançons (Don't Think Twice, It's All Right, Boots of Spanish Leather), sense oblidar però el tema polític, que es concretaria en una peça antològica:  The time they are a changing. 

Don't Think Twice, It's All Right Bob Dylan The time they are a changing Bob Dylan

Boots of Spanish Leather Bob Dylan

Després del primer disc, arribaria el segon àlbum titulat Freewhelin en la que, naturalment, hi figurava l’exitós himne Blowin’in the wind i també Masters of War, dedicada als que fabriquen armes i els que manen des dels seus despatxos que milers de joves vagin a la guerra. També en aquest disc hi ha Talking world war III blues, que és la història d’un que somnia ser el supervivent d’una guerra nuclear. Per altra banda, segurament A hard rain’s a-gomma fall és la cançó més important de l’àlbum (vegeu 1962-II). La noia que surt a la portada del disc, agafada al braç de Bob, és Suze Rotolo.

Talking world war III blues

Bob Dylan

Aquest any 1963, Dylan actuarà al Newport Folk Festival (vegeu 1962-II). Allà l’ajudarà Joan Baez, pràcticament una deixeble de Pete Seeger. Joan va ser qui feu possible la presència de Bob al festival i, a partir d’aquell moment, l’introduí als cercles folksong. La seva ajuda va ser decisiva, sobretot a partir de l’any següent que farien grans gires compartint cartell.